Senyor, tingueu pietat

Publicat el dia 5th Mar 2015

Quan ets músic de cobla, la rutina pot esdevenir de motor sobretot al llarg de l’estiu. Hi ha un esdeveniment, però, que pot resultar entretingut: Diumenge, deu del matí, la capella més perduda de Catalunya. Ets músic, fas el que t’agrada, cobres alguna cosa de tant en tant i gaudeixes d’una meravellosa missa oficiada per un senyor gran, força gran, que fa pauses de 5 segons entre frase i frase. Fixes la vista en una de les nombroses teranyines que hi ha el sostre i de cop et piquen l’espatlla, mires endavant i apareix algú fent picar els dits i dient: “Ts, ts, ts! Que ja surt”. Ni mires el llibre, et donen el to i comences a cantar a ple pulmó allò que t’has après missa rere missa. Algun benaventurat s’inventa segones veus a base de terceres. De tant en tant li surten bé.

Observes la manera de cantar que té la gent. N’hi ha que ho fan de manera tímida, movent poc els llavis i sense que se’l senti gaire, però a totes les misses hi ha una Montserrat Caballé. Veus com canta aquella senyora i et torna tota la fe que has perdut mentre el capellà intentava llegir la “Carta de Sant Pau als cristians” sense les ulleres i amb la veu reumàtica.

De tant en tant sens quelcom que pronuncia el mossèn, alguna paraula pesques, fins i tot pots estar atent a què diu i a quines reflexions porta. Hi ha moments de l’ofici que venen amb instruccions: “Ara llegirem això i em contestareu allò cada vegada”. Tu, ferm, respons el que et diuen, penses on ets, què fas, perquè ho fas i en quin estat et trobes. I, de nou, exclames, mirant al cel, “Senyor, tingueu pietat”.

Marc Villegas